Del 27 de març al 5 d’abril a l’Espai Fosc.
Arrel d’experiències comuns, vam connectar amb aquesta pregunta; tant una com l’altra ens hem confrontat indirectament amb la pèrdua de memòria. Va ser al compartir les nostres històries quan va sorgir la curiositat i l’interès per endinsar-nos en el món de l’oblit. La nostra experiència ens ha portat a qüestionar la nostra mirada cap a l’oblit. Per què l’oblit ha d’estar connectat amb la pèrdua?
“Imagineu-vos l’exemple extrem: un home que seria incapaç d’oblidar res i que estaria condem- nat a veure només un esdevenir en totes parts; que un no creiés en la seva pròpia existència, que ja no creiés en ell mateix, ho veuria tot dissoldre’s en una infinitat de punts mòvils i acabaria per- dent-se en aquest torrent d’esdevenir. – Nietzsche, Consideraciones intempestivas. –
Recollint la idea de Nietzsche de l’oblit com una força sense la qual ens és impossible viure el present, es podria considerar realment que existeix l’oblit com una font de tranquil·litat, de pau i d’equilibri mental? I com es podria traduir físicament aquesta manera de considerar l’oblit? Partint de la importància que li donem al mirar dins nostre, un dia vam decidir investigar com fun- ciona l’emmagatzematge d’informació al nostre cervell i com es reflexa al nostre cos. Com es forma un record i qui decideix quin record perdura per sempre i quin s’oblida a l’instant. Llavors, vam connectar l’oblit i el record. Ens vam qüestionar com conviu un amb l’altre i com s’enllacen dins nostre.
Què necessitem d’ells per evolucionar?
Què ens ancora i què és un motor?
L’oblit em permet abandonar-me més o em limita?
Com em relaciono amb els altres quan m’oblido de mi mateixa?
Què significa oblidar-se d’un mateix?
