Espai Fosc. Del 19 al 30 d’agost.
Residència per a un espectacle teatral.
Sinopsis: La Paula té una imaginació, curiositat i món interior infinits que xoquen amb el món radicalment pragmàtic dels seus pares. Per protegir-se es tanca en si mateixa d’on sempre la treu la Pepica: un personatge matriarcal i màgic que només la Paula veu i escolta i que, des d’una honestedat crua i innocent, regala al públic la seva visió sense filtres del que passa a la vida de Paula i al món que l’envolta. Amb l’edat adulta la protagonista esclata i, convertida en pur instint, decideix continuar el seu camí sense Pepica que continuarà acompanyant la Paula des d’una distància prudent per respectar el desig de fer les coses per si mateixa. Aquesta etapa de llibertat, autodeterminació i impulsivitat a la vida de la protagonista desemboca en un acte violent en què es veu a si mateixa com un monstre. Com a conseqüència sorgeix un nou personatge: la seva ombra. Veurem en aquest moment l’aparició del TCA, primer com a fugida, després com a estigma i, quan finalment demana ajuda, com a aprenentatge. Descobrireu, gràcies a aquest viatge, la importància d’abraçar la seva singularitat i donar-vos l’espai fet a mesura que necessiteu dins d’una societat que ens empresona en motlles que no tenen res a veure amb qui som.
L’espectacle té 3 objectius.
- El primer es donar visibilitat al TCA (Transtorn de la Conducta Alimentaria) per afartament (el menys conegut dels TCA), els desencadenants (inseguretat, pressió familiar i social, educació emocional castrant, model social patriarcal, manca d’eines…), el ball entre l’ansietat i el sentiment d’insuficiència que et porta a menjar per pal·liar la carència emocional (el menjar com a substitut de l’amor), la sensació anestèsica durant l’atracament, la culpa i l’autoodi en finalitzar-lo que genera una pressió insostenible i ens porta a l’inici del cercle.
- El segon mostra que, malgrat que per instants sembla que ho omple tot, el trastorn és només una part de la persona que el pateix i no la defineix.
- I el tercer és la història de que Sara Fernández, com a persona diagnosticada amb TCA, hauria necessitat veure fa anys per entendre que no hi havia res que estigués malament en ella, i poder fer les paus amb allò que sentia en el moment menys fàcil de la seva vida.
